IL·LUSIÓ

Els darrers dies he estat ocupada escrivint aquest discurs per vosaltres. Que difícil ! que podia dir-vos avui? Un grapat d’idees barrejades em passaven  pel cap sense saber quina triar, fins que vaig tancar els ulls i vaig intentar visualitzar aquest moment. Us vaig imaginar a tots guapíssims i guapíssimes, escoltant ( i és ben clar que no m’equivocava) ,després vaig intentar imaginar com us sentiríeu i amb quina paraula podia definir aquesta ocasió tan especial.

Va ser llavors  quan vaig decidir que il·lusió era la paraula  perfecta.

Us vaig imaginar il·lusionats  i nerviosos per haver arribat fins aquí.

I la veritat és que us miro i només podem sentir-nos orgullosos pels petits i grans reptes que heu superat. Han estat dos anys d’un ritme d’estudi trepidant en els que heu estat a l’alçada. Dos anys de compartir alguns moments personals difícils, moments d’esforç i superació que us han fet créixer. Dos anys en que també ens heu contagiat del  vostre entusiasme i vitalitat, com quan veu decidir que l’escola havia de participar activament en la marató i en un obrir i tancar d’ulls teníeu tot organitzat. Han estat dos anys d’intercanviar petits detalls plens de matisos , paraules d’ànim, alguna que altra bronca... Dos anys per començar a confiar en les vostres possibilitats i entendre que les errades de vegades són inevitables i necessàries per aprendre.

També us vaig imaginar il·lusionats pel que us depara el futur. Per començar en uns mesos  els estudis que amb tota probabilitat seran la vostra professió i  un nou projecte de vida.

I ara que estic aquí només puc convidar-vos a mantenir viva aquesta il·lusió i a tenir capacitat de desig. Us convido a no somiar en petit, a somiar en increïble. Perquè la il·lusió per les coses us farà més forts. A tenir sempre capacitat de meravellar-vos. No deixeu que anestesiïn les vostres il·lusions, ja sabeu que elles posen en marxa el talent.

I finalment vaig imaginar els vostres pares ,els meus còmplices, que us han donat sempre suport incondicional i no mesuraran mai la seva estimació per vosaltres per unes quantes dècimes. Els vostres pares que tant m’ han ajudat a ajudar-vos i que sense dubte comparteixen  també la vostra il·lusió.

Se’m fa estrany pensar que quan acabi de llegir aquestes línies ja haurà acabat la nostra tasca com a professors amb vosaltres, però no és un comiat, avui donem la benvinguda a una nova relació reciproca d’amistat i  respecte mutu. Segur que en uns anys tornàreu a l’escola per explicar-nos com us va tot.

Ah, i si un dia esteu una mica desanimats no oblideu al nostre amic del llapis ! Recordeu, cadascú de vosaltres és un talent únic , no deixeu de creure que sí podeu. Molta Sort.