Els darrers dies he estat ocupada escrivint aquest discurs per vosaltres. Que difícil ! que podia dir-vos avui? Un grapat d’idees barrejades em passaven pel cap sense saber quina triar, fins que vaig tancar els ulls i vaig intentar visualitzar aquest moment. Us vaig imaginar a tots guapíssims i guapíssimes, escoltant ( i és ben clar que no m’equivocava) ,després vaig intentar imaginar com us sentiríeu i amb quina paraula podia definir aquesta ocasió tan especial.
Va ser llavors quan vaig decidir que il·lusió era la paraula perfecta.
Us vaig imaginar il·lusionats i nerviosos per haver arribat fins aquí.
I la veritat és que us miro i només
podem sentir-nos orgullosos pels petits i grans reptes que heu superat. Han
estat dos anys d’un ritme d’estudi trepidant en els que heu estat a l’alçada. Dos
anys de compartir alguns moments personals difícils, moments d’esforç i superació
que us han fet créixer. Dos anys en que també ens heu contagiat del vostre entusiasme i vitalitat, com quan veu
decidir que l’escola havia de participar activament en la marató i en un obrir
i tancar d’ulls teníeu tot organitzat. Han estat dos anys d’intercanviar petits
detalls plens de matisos , paraules d’ànim, alguna que altra bronca... Dos anys
per començar a confiar en les vostres possibilitats i entendre que les errades
de vegades són inevitables i necessàries per aprendre.
També us vaig imaginar
il·lusionats pel que us depara el futur. Per començar en uns mesos els estudis que amb tota probabilitat seran
la vostra professió i un nou projecte de
vida.
I ara que estic aquí només puc
convidar-vos a mantenir viva aquesta il·lusió i a tenir capacitat de desig. Us
convido a no somiar en petit, a somiar en increïble. Perquè la il·lusió per les
coses us farà més forts. A tenir sempre capacitat de meravellar-vos. No deixeu
que anestesiïn les vostres il·lusions, ja sabeu que elles posen en marxa el
talent.
I finalment vaig imaginar els
vostres pares ,els meus còmplices, que us han donat sempre suport incondicional
i no mesuraran mai la seva estimació per vosaltres per unes quantes dècimes.
Els vostres pares que tant m’ han ajudat a ajudar-vos i que sense dubte
comparteixen també la vostra il·lusió.
Se’m fa estrany pensar que quan
acabi de llegir aquestes línies ja haurà acabat la nostra tasca com a professors
amb vosaltres, però no és un comiat, avui donem la benvinguda a una nova relació
reciproca d’amistat i respecte mutu.
Segur que en uns anys tornàreu a l’escola per explicar-nos com us va tot.
Ah, i si un dia esteu una mica
desanimats no oblideu al nostre amic del llapis ! Recordeu, cadascú de vosaltres
és un talent únic , no deixeu de creure que sí podeu. Molta Sort.
.jpg)
